dimarts, 29 de setembre de 2009

Unes colònies de fi de curs

En Marc i els seus companys que cursaven el primer curs de secundària, van anar de colònies durant tres dies a la Vall de Núria per finalitzar el curs.
Com tots ja sabem, els nens i les nenes quan marxen de colònies s’ esveren força pel simple fet que no tenen els pares a sobre. Però tenen els professors, que per qualsevol mal fet, ells poden castigar els nens.

Tot va començar a la segona nit de l’estada a Vall de Núria. Quan els nens van acabar de sopar i de recollir-ho tot, els professors van manar als nens que encara no sabien dutxat, que pugessin a les habitacions arreglar-se per preparar l’activitat de nit. I les noies a preparar-se i abrigar-se per sortir.
En quan els nois van anar a les dutxes, van veure que l’habitació del costat era la de les noies, i van veure que tenien un forat molt gran a la paret, tan gran, que podien agafar el telèfon de la dutxa i posar-lo dins del forat per mullar les nenes.
Això que el Marc, va tenir la gran idea d’agafar el telèfon de la dutxa, posar-lo dins del forat i li va dir als seus amics: A la de tres engegueu l’aigua freda! Un, dos i tres!!! Això que en aquell moment només se sentien crits de les nenes, que ploraven, que només deien que paressin, cridant als professors... Mentre que el Marc estava allà dalt amb el telèfon de la dutxa, i els seus amics espiant per la porta del passadís com les nenes es quedaven xopes de dalt a baix!

Quan el Marc va sortir del vestuari rient-se amb els seus companys explicant l’anècdota, es va trobar en front a tots els professors amb la cara de pomes agres, i és evident que en Marc no tenia cap escusa.
Aquella nit, en Marc i tots els seus amics es van quedar sense joc de nit i van acabar dormint al passadís de la casa amb els sacs de dormir.

dijous, 24 de setembre de 2009

Jo i les tecnologies

En els últims vint anys la tecnologia no ha parat de renovar-se a una velocitat vertiginosa, i durant aquest temps jo he tingut la oportunitat de poder veure com els aparells electrònics (electrodomèstics, telèfons mòbils, ordinadors, etc.) han sofert una evolució espectacular.
Els mòbils jo els recordo grans i pesats, amb pantalles petites de color gris, que l’únic color que hi havia era el del canvi de carcasses i la llum del mòbil que variava entre taronja, groc i verd.
Les televisions eren enormes, però no pas per la seva pantalla sinó per l’amplada que tenia aquella caixa, i el seu comandament era tan gros com un braç.
Els ordinadors tampoc són cap excepció, eren molt grans. La pantalla era ampla i no tenia color, exceptuant el verd. Era com estar mirant una pantalla avorrida.
Actualment, després de vint anys, les coses han canviat molt: els mòbils són aparells que hi caven al palmell de la mà, no pesen més que un rotllo de paper de wàter i les pantalles són a color; les televisions han tingut una reducció d’amplada considerable, fins i tot es poden penjar a la paret com si d’un quadre es tractés; els ordinadors han passat de ser fixes i a color verd a ser aparells portàtils del tamany d’una carpeta i amb infinitats de programes molt útils, com realitzar treballs per internet.
També hi ha agut nous descobriments com el Llapis (hardware), un aparell amb una memòria que no s’acaba per guardar tot d’arxius. Els seus antecessors són el CD i el disquet. Però per una altra banda hi ha agut evolucions digitals fascinant, com el cas de les pissarres digitals (ordinador-pissarra), que ha passat de ser un objecte sense cap mena de misteri a un objecte totalment digital.
Ara per ara jo sóc un noi que té molta facilitat per utilitzar i entendre les noves tecnologies, ja que he anat creixent amb elles. Ser utilitzar des d’una televisió a un ordinador de forma autodidacta. Ningú m’ha ensenyat, he après a base de remenar fins que aconseguia el desitjat. A classe mai vaig fer servir cap mena de tecnologia digital fins a segon de batxillerat que utilitzàvem els ordinadors per realitzar gràfiques i fer treballs.